El futur del treball
Xavier Ferràs defensa que la renda bàsica universal pot ser "una espècie de venture capital for people"
Xavier Ferràs
Professor d'Operacions, Innovació i Data Sciences d'ESADE (URL)
En les properes dues
dècades assistirem a un canvi sísmic en la configuració sociopolítica
del món. La digitalització és una força exponencial, que respon a la
famosa “llei de Moore”: cada 18 mesos, aproximadament, es dobla la
capacitat d’integració de dispositius en els semiconductors. En termes
pràctics, això significa que la capacitat de processar dades es dobla
cada any i mig, aproximadament. Per això, de forma creixent en
progressió geomètrica, cada cop tenim més potència en el tractament de
dades, la qual cosa reverteix en infinitat d’aplicacions en l’economia,
la salut, l’administració, o l’oci. En negocis, a més, qui disposa dels
algoritmes i de les dades té un avantatge competitiu realimentat: com
més capacitat de procés, més precisió en les decisions, més atractiu
pels clients, més dades, més capacitat de refinar els algoritmes i, de
nou, major capacitat d’atreure nous clients.
Dues coses semblen clares, però: per primera vegada, la humanitat disposa de les eines i el coneixement per generar riquesa i prosperitat a gran escala. Però, d’altra banda, aquestes mateixes eines (la tecnologia) amenacen amb un futur precari, sense treball i amb greus tensions socials i polítiques.
¿Estem preparats per a un futur en el qual, segons alguns estudis, cap al 2060 tota tasca humana podrà ser desenvolupada per un algoritme digital o un robot? És evident que, en aquest escenari, o introduïm radicals innovacions socials, o la revolució està servida. La Renda Bàsica Universal (UBI: Universal Basic Income) sembla la solució que apunten molts experts. ¿Si tota tasca humana pot ser feta per un sistema electrònic, podria ser que els humans ens alliberéssim de l’obligació de treballar? La condemna (o la benedicció) bíblica de “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” que va marcar l’expulsió del Paradís pot ser qüestionada gràcies a la llei de Moore?
Els focus de la recerca econòmica estan posats sobre aquesta idea. Com es comportaria una població en aquestes condicions? S’han fet nombrosos projectes pilot arreu del món, però cap té l’escala i les condicions que el fan concloent. Alguns, com el recent de Finlàndia, han estat mostres acotades on la renda es concedeix a poblacions en risc d’exclusió (amb la qual cosa només s’observa una part del fenomen). Què passa quan atorgues una renda similar a població que ja treballa? Podria ser que, en veure’s alliberats del risc de la pobresa, molts s’atrevissin a emprendre projectes personals. Potser la RBU és una nova forma de política d’emprenedoria, una espècie de venture capital for people.
El debat està obert. A Barcelona s’està portant a terme una prova, que novament és limitada. Andrew Yang, candidat demòcrata a la presidència d’Estats Units és un defensor declarat d’aquesta mesura, i proposa un “dividend de la llibertat” de 1000 dòlars per cada americà. En les seves paraules “hem vist com Amazon no ha pagat res en impostos federals, malgrat tenir rècord d’ingressos. Si els grans guanyadors de l’Era Tecnològica no paguen impostos, no tindrem diners per res. Però si som capaços de beneficiar-nos d’aquestes innovacions, podrem pagar 1000 dòlars per mes a cada americà”.
"En les properes dues dècades assistirem a un canvi sísmic en la configuració sociopolítica del món"La resultant de tot això és l’emergència d’unes corporacions exponencials (Amazon, Google, Microsoft, Facebook...), i l’emergència de nacions exponencials (Xina, cada cop més similar a una autocràcia automatitzada). The winners take it all (els guanyadors s’ho emporten tot). En mig, unes antigues classes mitjanes occidentals benestants, que veuen com esdevenen les grans perdedores del joc del canvi tecnològic global. Cada cop tenim més informació i més tecnologia a les nostres mans, però menor poder adquisitiu i més precarietat laboral. Per les esquerdes del canvi sísmic, flueix ràpidament el populisme venent solucions màgiques a problemes extraordinàriament complexos, que no són més que les evidències d’una disrupció en l’ordre internacional sorgit de la Segona Guerra Mundial, i una ràpida evolució cap a un nou ordre inquietant i desconegut encara.
Dues coses semblen clares, però: per primera vegada, la humanitat disposa de les eines i el coneixement per generar riquesa i prosperitat a gran escala. Però, d’altra banda, aquestes mateixes eines (la tecnologia) amenacen amb un futur precari, sense treball i amb greus tensions socials i polítiques.
¿Estem preparats per a un futur en el qual, segons alguns estudis, cap al 2060 tota tasca humana podrà ser desenvolupada per un algoritme digital o un robot? És evident que, en aquest escenari, o introduïm radicals innovacions socials, o la revolució està servida. La Renda Bàsica Universal (UBI: Universal Basic Income) sembla la solució que apunten molts experts. ¿Si tota tasca humana pot ser feta per un sistema electrònic, podria ser que els humans ens alliberéssim de l’obligació de treballar? La condemna (o la benedicció) bíblica de “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” que va marcar l’expulsió del Paradís pot ser qüestionada gràcies a la llei de Moore?
¿Estem preparats per a un futur en el qual, segons alguns estudis, cap al 2060 tota tasca humana podrà ser desenvolupada per un algoritme digital o un robot?Jo crec que sí. Hem d’imaginar una societat futura, a 50 anys vista, on les forces de la tecnologia han seguit operant en profunditat i transformant la realitat. Una societat extremadament culta, dotada d’un fort pensament crític i immersa en una hiperproductiva economia del coneixement. Una societat globalitzada, que ha convergit a un estàndard econòmic comú arreu. Una societat d’homes i dones lliures que, pel simple fet de ser ciutadans, tenen dret a una renda bàsica (que els impedeix caure sota els llindars de la pobresa), i que és universal (per a tothom). No parlem d’una espècie de neocomunisme: la RBU significaria un sostre social mínim, a partir del qual (per descomptat) seguiria operant la llibertat econòmica i la iniciativa personal. ¿Per què no un mercat de treball molt més voluntari i dinàmic, on compatibilitzar el treball en diversos projectes simultanis, sense por a caure a la pobresa?
Els focus de la recerca econòmica estan posats sobre aquesta idea. Com es comportaria una població en aquestes condicions? S’han fet nombrosos projectes pilot arreu del món, però cap té l’escala i les condicions que el fan concloent. Alguns, com el recent de Finlàndia, han estat mostres acotades on la renda es concedeix a poblacions en risc d’exclusió (amb la qual cosa només s’observa una part del fenomen). Què passa quan atorgues una renda similar a població que ja treballa? Podria ser que, en veure’s alliberats del risc de la pobresa, molts s’atrevissin a emprendre projectes personals. Potser la RBU és una nova forma de política d’emprenedoria, una espècie de venture capital for people.
El debat està obert. A Barcelona s’està portant a terme una prova, que novament és limitada. Andrew Yang, candidat demòcrata a la presidència d’Estats Units és un defensor declarat d’aquesta mesura, i proposa un “dividend de la llibertat” de 1000 dòlars per cada americà. En les seves paraules “hem vist com Amazon no ha pagat res en impostos federals, malgrat tenir rècord d’ingressos. Si els grans guanyadors de l’Era Tecnològica no paguen impostos, no tindrem diners per res. Però si som capaços de beneficiar-nos d’aquestes innovacions, podrem pagar 1000 dòlars per mes a cada americà”.
"Potser aviat serà més fàcil substituir un metge que una infermera; o un director general que un netejador d’habitacions d’hotel: els sistemes de decisió algorítmica avancen més ràpidament que els dispositius mecànics"El sistema crea riquesa, però no la distribueix. Tecnologies disruptives, com la intel·ligència artificial, penetraran en tots els aspectes de la nostra vida. El mercat de treball patirà canvis significatius. Cauran vells paradigmes (potser aviat serà més fàcil substituir un metge que una infermera; o un director general que un netejador d’habitacions d’hotel: els sistemes de decisió algorítmica avancen més ràpidament que els dispositius mecànics). No sabem si la solució serà la Renda Bàsica Universal. En qualsevol cas, el primer pas és construir economies avançades, intensives en R+D, que permetin plantejar-nos reedicions de l’Estat del Benestar com les apuntades... Per cert, on ha estat el debat de l’R+D i del futur del treball en la recent campanya electoral?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada